Euskadi Ta Askatasuna. La fi de l’alto-el-foc

 

El comunicat:

- Basc

- Castellà

 

Opinions:

 
- Un proceso con sólidas bases que puede y debe ser reactivado con voluntad política (editorial del Gara)

- Otro artículo que preferiría no haber escrito (Floren Aoiz, Batasuna)

 
- Quatre homes per al sac, i el sac a terra (Desclot, diari Avui)

 
- Otegi, Argala y la España que no existe (Iñaki Soto, llicenciat en Filosofia)

  

Anàlisi polític de les negociacions:

 
- Anàlisis realitzats pel diari basc Gara

 

- Anàlisi realitzat per Askapena 

 
- Anàlisi realitzada pel diari espanyol El País

[@more@]

Desactiva els comentaris

El remolcador ‘Montfalcó’, els immigrants, i els catalans què?

Els 26 immigrants recollits pel remolcador 'Montfalcó' quan es trobaven a la deriva en aigües líbies van arribar poc abans de les dues del migdia d'ahir al port de Tarragona a bord d'un vaixell de Salvament Marítim. Jo em pregunto: ens en hem d’alegrar? En un primer moment els van proporcionar aigua i aliments en espera de rebre l'ajuda de les autoritats de Malta, Líbia o Itàlia, però finalment no es va produir, malgrat les gestions realitzades pel govern espanyol. Per què hem de ser nosaltres els que sempre fem la feina bruta? El més acollonant és que tres països: ni Itàlia, ni Líbia, ni Malta s’han volgut preocupar dels immigrants. Precisament es trobaven més a prop de les seves aigües que de les nostres. No hauria estat més lògic que se’n responsabilizin els propietaris de les aigües on es trobaven?

[@more@]

 

En aquest tipus de conflictes hi ha un component delicat, que és l’humà. Però crec que hi ha una gran diferència entre ser humà, ser solidari, a pretendre ser el gran salvador a costa dels que realment posen aquesta gent al mar. Les màfies, moltes d’elles creades pels mateixos governs africans, per a pressionar Europa. Les víctimes són els qui menys culpa tenen, però ara és l’hora de plantejar-nos qui són les víctimes reals d’aquest conflicte? Qui és el responsable del conflicte? On són els tribunals internacionals?

 

Molts s’han sorprès de l’ascens de vots de la Plataforma per Catalunya, però altres no tant. Els periodistes de Canal9 ja ens van ensenyar què hi ha darrera de l’Anglada. Però al carrer, la meva solidaritat s’acaba quan ensopego amb un carterista. Quan pujo al tren i veus una plaga de bèsties negres que pujen al vagó i amb totes les normes de civisme que aquí tenim assimilades de sobres, ells en fan el que volen. La meva solidaritat s’acaba quan veig un moro faltant el respecte a una noia perquè ensenya les cames. O quan un xinès no paga impostos per obrir un comerç, i quan és un català t’apreten els collons des del primer dia. La meva moral cau per terra quan veig les ajudes que rep un immigrant i les comparo amb les de qualsevol català que també es guanya el sou treballant i no es pot pagar una hipoteca.

 

No sóc racista. Mai cauré en l’estupidesa de pressumir d’una raça que si està per sobre de les altres i que si hem d’exterminar a no sé qui. Això mai!. Però tampoc vull assumir una política tan poc social i tan poc d’esquerres (si, no ha estat un lapsus, he dit tan poc d’esquerres) d’obrir les portes a tot crist d’una forma desmesurada i que després no siguem capaços d’encarar tota aquesta massificació. Tota política migratòria requererix una regulació, un ordre, unes polítiques socials d’integració i mesura número u: tots tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però quan s’entren en dinàmiques com les que estem presenciant actualment, estem convertint els nostres carrers en un niu d’inseguretat i marginació d’on ja els mateixos autòctons en comencem a ser víctimes. I a la vegada, problemes punters com el mercat laboral, la seguretat, l’accés a la vivenda… Si el meu propi país prioritza aquestes primeres necessitats als immigrants i als catalans ens tenen com a ciutadans de segona, a on hem d’anar perquè ens garanteixin els nostres drets?

 

Enllaços: L'Avanç / Indymedia Bcn (censurat)

 

 

http://kikoweb.110mb.com

 

2s comentaris

Indymedia Barcelona i la censura

Si els teus articles no segueixen la línia dels que porten Indymedia Barcelona, directament ets censurat. I ja si toques segons quins temes, encara més. Tant ahir com avui he intentat penjar-hi un article relacionat amb la immigració. Com que no segueix la línia que ells entenen per modèlica, t’acusen de fer racisme i xenofòbia. I si retoques el que et demanen i tornes a penjar-ho… et diuen que fas racisme i xenofòbia maquillades a partir del text orginal”.

[@more@] 

A part de què en el mateix article em desmarco clarament d’actituds racistes i d’elements com la Plataforma per Catalunya, no és suficient. És més. He penjat exactament el mateix article a altres Indymedia (Alacant, La Plana i València), i a cap d’aquests tres he estat censurat.

 

Hi ha temes en la societat que són complicats i que s’han de tocar amb una certa delicadesa. Però una cosa és que siguin temes delicats, i una altra és que no se’n hagi de parlar. En el mateix article indico el motiu de la meva insistència a que sigui publicat:

 

“El torno a penjar perquè no conté contingut xenòfob ni pretén fomentar l'odi contra ningú. El que pretén l'autor és fer una crítica sobre una forma de fer política que és tant perjudicial per a ells com per els d'aquí. Diu que les migracions s'haurien de regular perquè d'aquesta manera seria més fàcil fer polítiques d'integració social. De la manera que s'està fent ara, entren tots en massificació, els serveis socials es col·lapsen i la gent es queda penjada al carrer, i a consequència, es troben involuntàriament en un estat d'exclusió social, que es podria evitar si les coses es fessin d'una manera més ordenada. És just això el que es planteja. També reconec que és un tema delicat de tocar, però no us feu paranoies i veieu fantasmes on no n'hi ha. A la vegada, crec que per això hi ha la possibilitat d'incloure comentaris. Si algú discrepa doncs que escrigui la seva opinió. No veig on és el mal. Crec que és més raonable rebatre amb arguments que censurant.” 

 

Indymedia Barcelona opta per a censurar quan hi ha la possibilitat de publicar comentaris per a expressar discrepàncies i obrir-hi un debat.

 

D’altra banda, els convido obertament a què m’expliquin si és molt d’esquerres desitjar sobremassificar un procés migratori i que la gent es quedi penjada al carrer sense vivenda i sense feina, o bé regular una mica la cosa perquè a mida que arribin se’ls pugui acollir d’una manera digna i trobin un lloc entre nosaltres. M’interessaria saber perquè pensar que a un nouvingut se l’ha de poder acollir amb garanties vosaltres li dieu “racisme camuflat”.

 

I vull afegir què en una societat democràtica (o millor dit, que aspirem a que sigui democràtica) tothom té dret a expressar el què pensa, i més en un mitjà que pretén ser alternatiu, d’esquerres i progressista. I que malgrat alguna relliscada vostra com aquesta, prefereixo seguir pensant que Indymedia Bcn aposta per aquesta línia.

 

enllaços relacionats: 

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/307357/index.php

http://segantcadenes.bloc.cat/post/6251/169299

 

http://kikoweb.110mb.com

Desactiva els comentaris

Putin creu que donar independència a Kosovo dispararà el separatisme a Europa

El president rus, Vladimir Putin, rebutja la concessió de la independència a Kosovo i apunta que aquesta opció "dispararia" el separatisme a Europa, amb menció concreta a Escòcia, Catalunya i el País Basc. En declaracions que avui publica el diari francès Le Figaro, Putin defensa el respecte a la integritat territorial per negar la independència de Kosovo, una regió sèrbia de població majoritàriament albanesa, el futur estatut de la qual ha ocupat la comunitat internacional.

El respecte al territori d'un Estat ha d'imposar-se al criteri de l'autodeterminació, en paraules del mandatari rus, que adverteix que si finalment s'imposa aquest "caldrà fer el mateix a tot el món". "A occident, aquesta solució dispararia els separatismes. Vegeu Escòcia, Catalunya, País Basc…" segons Putin, que afegeix altres casos com els d'Ossètia del Sud o Abkhaz. En el contenciós sobre Kosovo, Rússia sempre s'ha aliat amb les posicions de Sèrbia, un país "al qual no cal humiliar", segons Putin, que afegeix que "cal ser pacient, les possibilitats de compromís no s'han esgotat".

[@more@]

Desactiva els comentaris

El escudo en Europa es como una declaración de guerra

La instalación de un sistema de defensa de misiles en Europa oriental es prácticamente una declaración de guerra.

Tratad de imaginar cómo reaccionaría Norteamérica si Rusia, China, Irán o cualquier potencia extranjera osara sólo pensar en colocar un sistema de defensa de misiles en las fronteras de los EEUU o en sus aledaños, y no digamos si empezara a llevar a cabo ese plan. En tales circunstancias, de todo punto inimaginables, no sólo habría que esperar con certeza una violenta reacción norteamericana, sino que esa reacción resultaría también comprensible, por razones simples y claras.

[@more@]

Es de todos conocido que la defensa con misiles es un arma de primer golpe. Reconocidos analistas militares norteamericanos la describen así: "No sólo es un escudo, sino una capacitación para la acción". Ella "facilitará una aplicación más eficiente de la potencia militar de EEUU en el extranjero".

“Aislando al país de las represalias, la defensa con misiles garantizará la capacidad y la disposición de los EEUU para ‘modelar’ el contexto en otras partes del mundo”. “La defensa con misiles no sirve para proteger a Norteamérica. Es un instrumento de dominación global”.

“La defensa con misiles sirve para conservar la capacidad norteamericana de ejercer el poder en el extranjero. No tiene que ver con la defensa; es un arma ofensiva, por eso tenemos necesidad de ella”.

Todas estas citas proceden de reconocidas fuentes liberales pertenecientes a la tendencia dominante, que querrían desarrollar el sistema y ponerlo en los límites extremos de la dominación global de los EEUU.

La lógica es simple y fácil de comprender: un sistema de defensa con misiles, a pleno funcionamiento, informa a los potenciales objetivos de que “os atacaremos si nos place, y no estaréis en condiciones de responder, por lo tanto, no podréis impedírnoslo”.

Están vendiendo el sistema a los europeos como una defensa contra los misiles iraníes. Aun si Irán tuviera armas nucleares y misiles de largo alcance, la probabilidad de que los usara para atacar a Europa es inferior a la probabilidad de que Europa reciba el impacto de un asteroide. Si, pues, se tratase verdaderamente de defensa, la República Checa debería instalar un sistema para defenderse de los asteroides.

Si Irán diera aunque fuera el más mínimo signo de querer hacer algo semejante, el país se evaporaría. El sistema apunta, en efecto, contra Irán, pero como arma de primer golpe. Forma parte de las crecientes amenazas contra Irán, amenazas que constituyen ya por sí mismas una grave violación de la Carta de las Naciones Unidas, aunque esto no salga nunca a la luz. Cuando Mijáil Gorbachov permitió a Alemania que formara parte de una alianza militar hostil, aceptó una grave amenaza a la seguridad de Rusia, por razones demasiado notorias como para volver sobre ellas. A trueque, el gobierno de EEUU se comprometió a no ampliar la OTAN hacia el Este. Ese compromiso ha sido violado una años más tarde, lo que ha suscitado pocos comentarios en Occidente, pero ha incrementado el riesgo de un enfrentamiento militar.

La llamada defensa con misiles aumenta el riesgo de que estalle una guerra. La “defensa” consiste en incrementar las amenazas de agresión en Oriente Medio, con consecuencias incalculables, y el peligro de una guerra nuclear definitiva.

Hace más de medio siglo, Bertrand Russell y Albert Einstein lanzaron un llamamiento a los pueblos del mundo, a fin de que se enfrentaran al hecho de que nos hallamos ante una elección “clara, terrible e inevitable. ¿Tenemos que poner fin a la especie humana, o está la humanidad dispuesta a renunciar a la guerra?”.

Aceptar el llamado “sistema de defensa con misiles” decanta la elección del lado del fin de la especie humana en un futuro no demasiado lejano.

 

Noam Chomsky, sinpermiso.info

 


* Noam Chomsky, el intelectual vivo más citado y figura emblemática de la resistencia antiimperialista mundial, es Profesor de lingüística en el Instituto de Tecnología de Massachussets en Cambridge y autor del libro Imperial Ambitions: Conversations on the Post-9/11 World.

Desactiva els comentaris

Espanya és una gran nació

Espanya és una gran nació; gran en dimensions i en glòries, però pobra i mesquina en esperit: com una parella insegura i malalta, sent com una ofensa la llibertat de l'altre, i concep com a normal l'abús i l'exacció. És insensible a les ànsies de llibertat de les nacions que té sotmeses i en menysprea cultures i llengües, tot practicant amb ànim impertorbable l'espoliació econòmica allà on arriba el seu poder estatal o neocolonial (en el seu antic imperi)

[@more@]

 
Aquesta gran nació és capaç certament d'altres polítiques, però no és el cas del moment present. Espanya és per a nosaltres (i per a totes les altres víctimes) una gran malaltia de la qual ens hauríem de saber protegir.

Dues formes de parasitisme. En aquests moments el PSOE i el PP estan embrancats en una dura batalla per l'hegemonia dins aquest immens galliner que és avui la política espanyola. La confrontació és virulenta per un botí que sembla extremament important. Si examinem els punts més vius de fricció hi trobarem, en el fons, sempre la defensa d'aquest negoci esplendorós per als sectors dominants, que és l'Estat espanyol unitari. No es barallen pas perquè els uns en defensin una concepció multinacional, per exemple.

Amb el PSOE, la preeminència de la bandera espanyola continua imposant-se rabiosament, es despleguen maniobres prop de les federacions esportives internacionals per tal de barrar el pas a una federació esportiva catalana, les matrícules uniformitzadores imposades pel PP es mantenen sense tocar-hi res, l'espoliació econòmica i el dèficit d'infraestructures continua, l'espanyolització en l'educació i en els mitjans de comunicació no s'aturen… És a dir que la ferotge batalla entre aquests dos partits no és finalment altra cosa que la brega entre dues maneres d'entendre i mantenir el parasitisme…

Més enllà dels mals del contagi. L'altre instrument insà del poder espanyol és la cadena de complicitats que genera, per mitjà de la por i l'amenaça, o per la concessió de sinecures; tot ben amanit per aquesta ideologia antidemocràtica –nascuda d'un imperi– que és l'espanyolisme dels nostres dies. Unes complicitats malaltisses que es manifesten en forma de diferents patologies socials i individuals, com la inflexibilitat d'estil «guàrdia civil»; el català ànima-girat; o el súbdit derrotat: és el rebuig frontal de la catalanitat i negació a utilitzar (i sovint a entendre) la llengua catalana per anys i anys; és l'autoodi furibund envers la seva pròpia llengua i cultura; és predicar la submissió i l'autoimmolació per la incapacitat d'assumir l'alliberament de la pròpia nació. Josep Gifreu i Salvador Cardús, en sengles articles recents recomanen maneres saludables de reaccionar davant la situació actual. Ni derrotisme ni optimisme il·lús: consciència de les possibilitats i voluntat per desplegar-les. Cal que treballem amb tenacitat, i també amb naturalitat, per viure la catalanitat, per defensar-la i promoure-la, amb una tasca seriosa de construcció nacional que ara necessita un treball sistemàtic i durador d'estructuració nacional en llengua i en continguts, tant en l'educació com en els mitjans de comunicació.

Aquesta tasca ha de comptar amb el suport actiu de tothom, incloent-hi els partits polítics, els quals haurien de rebre el nostre vot si –i només si– contribueixen explícitament a les tasques col·lectives que el nostre país avui necessita per sortir de la «malaltia»: prou als dèficits escandalosos d'infraestructures, prou a les ingerències de l'Estat (decrets, retallades…), prou a les vies mortes (estatuts i estatutets) en què ens voldrien deixar tancats i enganyats. Defensem el nostre dret inalienable per poder viure i decidir com a nació emancipada i conscient.

 
Carles CastellanosL'Avanç

Desactiva els comentaris

El circ electoral

 

I així superem una altra campanya electoral. Per cert, una campanya avorrida. Mancada de contingut i de propostes interessants. D’aptituds que marquin la diferència l’un de l’altre. Potser l’únic fet a ressaltar és la lliçó que l’esquerra independentista basca ha tornat a donar al govern espanyol. Perquè poden il·legalitzar tants partits com vulguin, però el sentiment d’un poble és el que és, i aquest respon en funció de l’escenari que li presenten.

 

L’abstenció és la guanyadora, un altre cop. Però sembla que això ja els va bé. Tots els partits perden vots, però també en acudir menys gent a votar, els percentatges pugen i en conseqüència, tot i perdre vots, guanyen més regidors. Dit d’una altra banda, descontentar el poble també és una inversió: més cadires, més sous, més coca per a repartir.

 

I així, ens trobem dins d’una farsa que anomenen democràcia, on el sentiment de la majoria (abstenció) no compta. Immersos en una partitocràcia, on la minoria guanya poder sobre les majories, i només la gran banca i la gran burgesia industrial porten les regnes d’aquesta civilització cada vegada més malalta. Mentre hipotequis la teva vida en una ratonera 30 metres quadrats i no els portis problemes… seguiran dient que ha guanyat la democràcia.

[@more@]

Desactiva els comentaris

Eleccions ’07 – Recull de crítiques

Una democracia contaminada
x Amalia Alejandre y José Manuel Hernández.
Si la Constitución regula el pluralismo político como valor superior de nuestro ordenamiento y se ilegaliza a opciones políticas contestatarias, se constata el déficit democrático del Estado español, que no protege, sino que, por el contrario discrimina legalmente a las opciones políticas disidentes, eliminándolas ex lege (por ley) solamente por manifestar su crítica a la Constitución. La defensa de los derechos políticos y las libertades es condición necesaria para la democracia. Condenar las ideas y prohibir la confrontación electoral a ciertas opciones políticas, es abonar el avance del totalitarismo.

 

 

Elogio del voto inútil
x Julián Ayala
Cuando en momentos electorales como este alguien me coloca en la garganta la navaja del voto útil, inmediatamente levanto las manos para que el atraco político que pretende perpetrar conmigo sea lo más incruento posible. No es exageración. Quien está dispuesto a apelar a la coacción moral del voto útil es porque desea el poder por encima de todo, y quien quiere el poder a toda costa llega al atraco político si necesario fuera. Entiéndase, no obstante, el sentido metafórico de la expresión, pues no hay que olvidar que –gracias a Dios– nos movemos en un contexto formalmente democrático.

 

 

Euskal Herria: A las urnas, con todo el derecho
x Gloria Rekarte (Ex presa política)
No estamos igual que hace cuatro años porque ha aumentado considerablemente la lista de candidaturas ilegalizadas o impugnadas

 

 

La ciudadanía tiene la palabra para dar el voto, para dar impulso al proceso
x Gara – editorial
Euskal Herria en su conjunto vive en clima electoral. A los ciudadanos de Zuberoa, Lapurdi y Nafarroa Beherea les tocará acudir a las urnas el próximo 10 de junio. En juego, tres cargos de la Asamblea Nacional francesa. Uno de ellos, el correspondiente a la circunscripción mixta, quedará en manos de un político bearnés. Quedan dos cargos más a dirimir, cómo no, entre la todopoderosa derecha que capitanea la nueva ministra de Defensa, Michele Alliot-Marie, y una socialdemocracia que confía en que el viento a favor de las presidenciales, en las que feudos de derecha como Baiona se escoraron hacia Ségolène Royal, no haya perdido demasiada fuerza.

 

 

27-M: el factor abstenció
x Vicent Sanchis
Ben estranya ha estat aquesta campanya municipal en què els missatges i les proclames que han arribat amb més claredat als electors no han tingut res a veure amb els problemes locals i han incidit, amb obsessió, sobre aspectes exclusivament de política general. Catalana o espanyola. Els candidats estrictes han hagut de redoblar els esforços sense aconseguir tapar les veus dels líders dels seus partits, que han pretès convertir la cita a urnes en una revàlida en el cas català i en unes primàries en el cas espanyol. La pretensió és absolutament grotesca. D’entrada, perquè, pel que fa als resultats municipals, el balanç final acabarà previsiblement compensat. Un ajuntament guanyat aquí en neutralitzarà un altre perdut allà. En el cas de les eleccions autonòmiques, un govern cedit allà n’equilibrarà un altre arrancat aquí. I lloat sigui el Senyor. És dubtós que, en general, arreu de l’Estat hi hagi una sorpresa enorme que pugui permetre al PP demanar l’avançament de les generals previstes per al mes de maig. I ni que així fos, la llibertat d’interpretació a què ens tenen acostumats tots els partits durant les nits electorals possibilitarien al PSOE un enrocament.

 

 

Ciutadans: pudor de sucarrim
x Racó Català
La campanya més avorrida dels ultims anys pel que fa a les municipals, amb espectaculars maratons de roncs als mítings, espots televisius infumables i en general una manca alarmant d'idees des del món polític, s'acaba avui amb la cirereta final de "Ciutadans". El partit boadellista ha dut a terme una campanya marcada pels autoescàndols i els autoboicots de les seves mateixes candidatures, entre dimissions a Madrid, una autoimpugnació de la seua mateixa llista a Cerdanyola del Vallès i la dimissió-o-no del secretari general del partit, Antonio Robles, enfrontat amb el president, Albert Rivera.

 

[@more@]

Desactiva els comentaris

Sarkozy aposta per redactar un “minitractat” que faci sortir Europa de la paràlisi constitucional

Una de les prioritats que es va marcar Nicolas Sarkozy quan va assumir la presidència de França va ser el rellançament de la Unió Europea. I això és el que ha traslladat aquest dimecres a la tarda al president de la comissió, José Manuel Durão Barroso, en la visita que li ha fet a Brussel·les. França va ser un dels estats que van rebutjar la Constitució europea, però ara Sarkozy confia reimpulsar-la a partir del mes que ve si s'introdueixen dos ingredients que per ell són bàsics: simplificar el tractat actual i dotar-se d'un govern econòmic fort.

[@more@]

El president francès, Nicolas Sarkozy, s'ha mostrat confiat que en la cimera europea de finals de juny s'avançarà en la redacció d'un nou tractat constitucional simplificat que tothom pugui acceptar. Diu que aquesta és “l’única solució” per treure ràpidament la UE de la paràlisi generada després del rebuig de França i Holanda al projecte de Constitució europea. Barroso ha assegurat que s’està en vies molt avançades per arribar a un consens a la Unió al voltant de la idea del tractat simplificat o minitractat, com alguns ja l'anomenen.

Però aquest no és l’únic ingredient necessari que farà sortir la UE d’aquesta paràlisi. Segons Sarkozy, caldria que l’Eurogrup format pels països membres de la zona euro es converteixi en un autèntic “govern econòmic”, i ha avançat que França emprendrà mesures aviat en aquest sentit. Sarkozy apunta que no s’atemptaria contra la independència del Banc Central Europeu.

Desactiva els comentaris

Elecciones 07: Mentiras, fracaso y patetismo

Otro año más, otra vez más, la puerca politica al descubierto. Mentiras, fracaso y patetismo serian buenas palabras para definir la campaña elctoral. Desde que se dio el pistoletazo de salida, han sido muchas las muestras de ese patetismo al que me refiero, tambien ha habido mentiras, algo que no puede faltar en una buena campaña y por supuesto fracaso, el fracaso de una clase politica que se convierte en ridicula al querer acercarse a la gente de a pie con promesas jamas cumplidas.

Estas elecciones autonomicas y locales, llegan en un momento en que la politica nacional se encuentra en un estado dificil de comprender. Desde que el 11 de Marzo de 2004 una panda de fanaticos cometieran la masacre contra los trabajadores-as madrileños-as, las acusaciones, el despotismo, los combates parlamentaristas, la codicia politica…etc se han hecho sentir entre la población. En este caldo de cultivo, el cual solo cocinan los de arriba: los acebes, los aznar, cachulis y corrupción, Otegui y compañía, peritos y explosivos, casta de fascistas sin precedentes ocupando nuestras calles, los obispos, las manzanas de la Sra. Botella y unos cuantos ingredientes más han hecho que, una vez más, la politica y sus politicos-as fracasen en su intentona de recoger votos. Si acaso, recogeran los que llaman utiles. Con este arranque tan accidentado que han tenido los politicos, pasamos a analizar el despligue de medios millonario en el que las mentiras son su eje central, el patetismo, el sentimiento popular ante ellas y el fracaso el resultado final. No sin plantear para proximas ocasiones, alternativas reales a cualquier sistema estatal, creando redes autogestionadas y autonomas de cualquier iniciativa politica, haciendo efectiva e impulsando una democracia directa basada en el asamblearismo y el colectivismo economico, y por supuesto fomentando la ABSTENCIÓN ACTIVA.

[@more@]

Cosas en campaña que hacen gracia.

Lejos de no plantear alternativas al actual sistema parlamentarista, hay ocasiones en las que poner una nota de humor y ridiculizar al político se convierten en armas valiosas. Y es que ahora que estamos en campaña electoral, nos lo ponen en bandeja. Hay muchas situaciones, momentos y lugares en los que los políticos, estando estos en campaña, dejan entre ver ese cariz patético que les ilumina. Actos, propaganda, fiestas, promesas…y un sin fin de componentes que nos van ha servir, al menos, para echarnos unas risas a costa de la puerca política.

Comencemos por un topicazo en la pantomima electoral. Una vez más, asistimos a la plaga de banderolas y caras sonrientes que inundan nuestras ciudades y pueblos, esta vez hasta el photoshop ha jugado su papel, sobre todo con Espe. Es como si quisieran ver su careto multiplicado por mil. Los carteles, otro componente esencial de campaña, en los que besugos sonriendo piden el voto, hacen que salir a la calle sea toda una odisea. Con esto de los carteles tienes dos opciones o los esquivas para no levantar en ti un sentimiento maligno que puede llegar a crearte una ulcera o bien pasas delante de ellos imitándoles en lo de la sonrisa y si tienes un rotulador encima, siempre le puedes pintar el típico bigote. El tema de la propaganda, la verdad es que es digno de ser analizado graficamente. O se pasan o no llegan, es decir, o retocan la fotografía extremadamente hasta convertir al candidato o la candidata en una Yola berrocal (Ver candidatura de Esperanza Aguirre PP) o ni se molestan en tan siquiera hacer que el amarillo fumeta de la cara se elimine (Ver candidatura de Inés Sabanés IU) terminando por confudir a la hora de votar al candidato con Homer Simpson.

Otro de los temas estrella en la campaña es la megafonía, esos gritos, esa pasión que ponen las cintas grabadas dando vueltas por el pueblo todo el día, mandatando a los ciudadanos de bien a acudir a las urnas es algo que me impresiona. No se sabe muy bien a que llaman, si a mearse en ellas o a confundir participación con introducir un papelajo. Pero el caso es que, no contentos con la masiva pegada de propaganda, nos despiertan todas las mañanas bajo el sonido del ¡VOTA!. En esto de la megafonía es como si los partidos de izquierdas intentasen acercarse al proletariado, utilizando una kangoo destrozada o los partidos de derechas acercarse a las clases pudientes con grandes autobuses. Es interesante este detalle, ¿Por que sera? Misterios de la política.

Ya que estamos en la era de las nuevas tecnologías, como no, la política se apunta al carro. Estas son las primeras elecciones en los que los candidatos han creado blogs y bitácoras bien para acercarse a la población o bien para subirse el ego escribiendo todo el trabajo que realizan. Con la escusa de la participación ciudadana, un termino inventado en el S. XXI, los candidatos ofrecen la posibilidad de estar más cercanos a nosotros-as, los-as votantes, para recibir sugerencias y protestas. El caso, que iluso de mi un día se me ocurrió escribir al candidato de IU de mi localidad, sobre un tema bastante polémico como es la represión a los movimientos sociales a través de las normativas del civismo, el caso es que el candidato en cuestión al cabo de los días me contesto, vaya que me contesto!. Indignado por mi osadía de calificar las políticas locales como represoras y anti obreras, haciendo gala de una retorica al alcance de poca gente y evadiendo una respuesta firme y contundente soltó toda una retaila de promesas y justificaciones, las cuales no satisfaccieron ninguna de mis demandas y preguntas. Conclusión de esta moda de bitácoras y blogs “politiqueros”, es que en ningún momento realizar la labor que se presupone, simplemente es más de lo mismo. Eso sí, no olviden visitar algunas.

El mitin, que se comenzó a utilizar en el S.XIX por las sociedades obreras como forma de expresión ante las masas, es uno de los componentes esenciales en cualquier campaña electoral. Grandes estadios, plazas de toros, universidades….que mas da donde! El caso es dar una sensación de fuerza y numerosidad. Estos mítines de campaña, suelen ser protagonizados en primer lugar por el candidato en cuestión de la ciudad donde se realice, algún que otro cabeza de lista y como colofón se invita a alguna vieja gloria del partido (Vease Felipe Gonzalez). Detrás del “mitinero” siempre hay un grupo de jóvenes, que dan una sensación de frescura y renovación en el partido, enfundados todos-as ellos-as con camisetas, pin y demás merchandising político, y aunque aplauden con fuerzas siempre hay alguno-a que sale por la tele cogiendo el bocata de regalo. Ahí queda eso. Inauguraciones oportunistas, fiestas con la plebe, paelladas y sangriadas populares, fotos con niños-as y ancianos, son otras de las tácticas en campaña utilizadas por los partidos, financiadas todas ellas con oscuros presupuestos que no se sabe muy bien de donde sale ese dinero.

En fin, como decíamos al comienzo no nos queda otra cosa que aguantar el chaparrón y pintar bigotes a los candidatos mientras que estas repentinas preocupaciones sociales se pasen y todo vuelva a su cauce, en el que los políticos vuelven a las poltronas y no se les ven ni comiendo paella.

 

Rafael Alamillos
www.conderechoaopinar.blogspot.com
www.cnt.es

Desactiva els comentaris