A qui li molestava la bandera blava amb les 12 estrelles que ja tot el món identifica amb la Unió Europea? A qui no li agradava l'Himne a l'alegria, aquella meravellosa obra del geni de Ludwig van Beethoven posat en música el 1824 com la seva novena simfonia, i avui himne d'Europa? Qui podia considerar vinculant que s'esborrés de la història el lema llatí "in varietate concòrdia", unitat en la diversitat?
És conegut que són els símbols els que generen les idees segons l'opinió pública. Des d'ara, per voluntat explícita de la Gran Bretanya, Europa ja no es podrà identificar amb una bandera o amb un himne. Encara que sembli absurd, l'himne també era en l'altre costat de la "línia vermella" que la Gran Bretanya no estava disposada a traspassar: els "principis irrenunciables". De la mateixa manera, Londres va exigir que la Unió retrocedeixi en assumptes de política exterior comuna. Ja no hi haurà un canceller comú, només un portaveu del consell de ministres, sense poders autònoms. Una cosa similar passa amb la "Carta dels drets": des d'ara els ciutadans de la Gran Bretanya no podran apel·lar a la Unió perquè els seus drets siguin respectats, ni els tribunals europeus podran defensar els ciutadans per sobre dels tribunals nacionals.
[@more@]
Per segona vegada aquest mes de juny, la cancellera (primera ministra) alemanya, Angela Merkel, va assolir un compromís que és en realitat una clara derrota. Amb Bush en el G-8, es va acordar reduir la contaminació atmosfèrica en el llunyà 2050 i ara ha utilitzat el mateix esquema per a Europa. Pot dir que sota la seva conducció -era amfitriona del G-8 i presidenta de torn de la Unió Europea- no es van consumar ruptures, però això no impedeix qualificar com a fracassos les dues cimeres. Qui sap si Europa podrà sobreviure a deu anys més de paràlisi, en els quals interessos contrastants entre Estònia i Malta, o entre Dinamarca i Xipre continuaran impedint qualsevol decisió. Segurament el que queda és la idea, totalment anglosaxona, d'una Europa concebuda només com a àrea de lliure mercat, sense cessió de sobirania a organismes comuns.
En els darrers dos anys 19 dels 27 països, alguns per referèndum popular, altres per vot parlamentari, van aprovar la Constitució Europea que es va firmar a Roma el 29 d'octubre de 2004. Dos països -França el 29 de maig de 2005 i Holanda l'1 de juny del mateix any- no la van ratificar sumant els vots de les dretes nacionalistes i xenòfobes a les esquerres crítiques del neoliberalisme. Ara, per voluntat de la Gran Bretanya, l'anomenada Constitució europea queda per a la història. És precís preguntar-se -malgrat que resulti incòmode- què hagués passat en termes d'imatge internacional si un país o un bloc de països en qualsevol altre lloc del món hagués donat un espectacle tan vergonyós, firmant una Constitució davant el món i després retirant-la silenciosament.
El que queda. Hi hagué un temps en què si algú no volia participar d'una festa, senzillament no hi anava. Ara, en la política internacional és precís anar-hi i destrossar la casa de qui et va convidar. És el que van fer l'ara ja ex primer ministre britànic Tony Blair, com a últim acte de la seva cursa anti-europea, amb l'ajuda dels bessons Kaczynsky, els dirigents polonesos de la dreta que al seu país van pretendre prohibir els Teletubbies, acusats de promoure l'homosexualitat.
El primer ministre italià, Romano Prodi, que va ser comissari europeu durant cinc anys, va ser el que va utilitzar les paraules més clares. Va parlar de vergonya, de pèrdua d'esperit europeu i va culpar obertament la Gran Bretanya. Per als europeistes, la derrota és duríssima. Les alternatives són poques. Queda la idea d'una Europa a dues velocitats: un grup de països més cohesionat que vagi dirigint-se endavant de la forma més ràpida possible cap a estructures comunes. En aquest grup avui dia estaran segurament Itàlia i Espanya entre els grans; Bèlgica, Àustria, Hongria i Grècia entre els mitjans i alguns dels petits. Sense França i Alemanya no es fa res, però una avantguarda europeista -voluntarista-, si no es troba ancorada als tractats, queda subjecta a la roda dels governs nacionals, avui europeistes i demà qui sap. Queda l'Europa à la carte, amb geometria variable, és a dir, la possibilitat que grups restringits de països es donin eines comunes malgrat els altres. El propi euro, que des de l'1 de gener substituirà la lira maltesa i serà ja moneda comuna de 14 països, és un exemple en aquest sentit.
Factors del fracàs
Europa cau víctima d'almenys dos factors: primer el seu gegantisme, amb 27 països, que li impedeix avui ajudar els més pobres com es va fer en el passat; segon, l'adhesió d'alguns dels antics països de l'Europa oriental, com Polònia i la República Txeca, a una idea d'Occident més nord-americana que europea. Avui Europa, sense Constitució i bloquejada amb un vot per unanimitat durant una dècada més, torna a ser el que sempre els anglosaxons van voler que fos, una àrea de lliure comerç i res més, que no vulneri, la primacia global dels Estats Units. Una Europa sense ànima ni vida pròpies, que col·loca el mercat per sobre dels drets. Missió complerta, míster Blair.
Gennaro Carotenuto
*L'italià Gennaro Carotenuto és professor d'Història del Periodisme i Història Contemporània a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Macerata (Itàlia), estudiós de política internacional, règims dictatorials i Història Contemporània d'Amèrica Llatina. www.gennarocarotenuto.it
