Poques vegades com en els tancaments i acomiadaments massius per part d'empreses multinacionals es fa tan evident la contradicció central entre el caràcter social i col·lectiu de la producció i el caràcter privat de l'apropiació, i de la presa de decisions, en l'economia capitalista.
La decisió de la multinacional nord-americana Delphi de tancar la seva planta de Puerto Real torna a encendre el debat sobre què fer front a la destrucció massiva d'ocupació provocada per la decisió de les grans empreses multinacionals de deslocalitzar total o parcialment la seva producció, generalment a països de l'Est d'Europa, d'Àsia o del Nord de l'Àfrica, on el cost de la força de treball i les condicions fiscals els asseguren la multiplicació dels seus guanys.
[@more@]
Un problema de naturalesa internacional
El sistema capitalista es regeix per la producció per al guany, explotant per força de treball amb aquesta finalitat. Aconseguir la major producció possible amb el mínim cost de la força de treball assegura un major nivell de beneficis. Les grans empreses multinacionals actuen mundialment i, en el marc de la divisió internacional del treball, busquen les millors condicions per a l'acumulació de capital, aprofitant la desigualtat salarial, la legislació social o els sistemes fiscals que els siguin més favorables per establir els seus centres productius, condicions que els asseguren els governs burgesos dels diferents països en els quals s'estableixen. Casos com els de Lear, Samsung, Philips, Braun o ara Delphi són il·lustratius.
En ocasions les multinacionals amenacen amb deslocalitzar de manera total o parcialment la producció a altres plantes de la pròpia multinacional o condicionen la fabricació d'un nou producte a l'acceptació de retalls salarials o de drets laborals per part dels treballadors. Pràcticament tots els grans fabricants d'automòbils de l'Estat Espanyol -com Seat, Nissan, Renault, Ford o Opel– vénen utilitzant aquesta estratagema per aconseguir dobles escales salarials, flexibilització i augment de jornada, majors ritmes productius…
Desgraciadament el sindicalisme combatiu mostra un gran retard en la resposta a aquestes agressions de dimensió internacional. En aquest i altres assumptes que afecten internacionalment a la classe treballadora, com l'atac a les pensions públiques que es ve produint a escala europea, el caràcter burocràtic i conciliador del sindicalisme dominant, a Europa agrupat entorn de la CES (Confederació Europea de Sindicats), actua com un fre a l'hora d'organitzar una resposta unificada, ja sigui en l'àmbit d'una empresa multinacional o a l'hora de prendre iniciatives de solidaritat en defensa de les condicions laborals més avançades. Pel cap alt prenen alguna iniciativa que, com en el cas de l'acció de solidaritat europea amb Delphi acordada per la CES, no passa de ser testimonial i amb escassa participació real.
Destrucció massiva d'ocupació industrial
El tancament de plantes o la reducció dràstica de la producció acaba originant, a més de la pèrdua de milers d'ocupacions directes, la destrucció massiva d'un encara major nombre de llocs de treball indirectes: es calcula que per cada ocupació directa es generen entre dos o quatre llocs indirectes segons el sector que es tracti. Amb l'agreujant que, en tractar-se en la majoria de casos de petites empreses sense cap garantia legal davant dels acomiadaments i sotmeses a alts percentatges de temporalitat, els acomiadaments resulten fàcils i pràcticament gratuïts.
Segons quina sigui la font, es calcula que les reestructuracions en grans empreses del sector industrial han provocat des del 2000 fins ara una destrucció d'entre 30.000 i 50.000 ocupacions directes a l'Estat Espanyol, és a dir, entre el 8% i el 15% del total de treballadors del sector, a qui caldria, sumar unes altres aproximadament 100.000 ocupacions indirectes, amb una especial incidència a Catalunya amb gairebé el 40% de l'ocupació afectada.
La política dels grans sindicats i dels governs
Davant aquest estat de coses la política dels grans sindicats és la d'acceptar com a inevitable la destrucció massiva d'ocupació negociant a canvi, de vegades sota la fórmula de "baixes voluntàries", prejubilacions i indemnitzacions per als treballadors indefinits -obtenint amb això sucosos ingressos- i la contractació d'empreses encarregades d'intentar recol·locar els treballadors acomiadats (els anomenats "plans socials"). En aquest mercadeig econòmic els treballadors de les empreses auxiliars i eventuals sempre queden abandonats a la seva sort.
Per la seva part, els governs autonòmics o central, responsables, en darrer terme de l'acceptació o rebuig dels Expedients de Regulació d'Ocupació, acaben també donant per bo el col·lectiu acomiadat per reestructuració de la producció o per deslocalització, malgrat haver contribuït amb diners públics i rebaixes fiscals als beneficis d'aquestes empreses.
Com en Delphi: no hi ha sortida sense expropiar els expropiadors
Poques vegades com en els tancaments i acomiadaments massius per part d'empreses multinacionals es fa tan evident la contradicció central entre el caràcter social i col·lectiu de la producció i el caràcter privat de l'apropiació, i de la presa de decisions, en l'economia capitalista.
En aquest sentit el cas de Delphi és ejemplificador. Una empresa multinacional instal·lada tres dècades enrere, amb tota sort de finançament i ajuts públics, que s'ha enriquit amb l'esforç de milers i milers de treballadors, emprats directament o a través d'altres empreses al seu servei, decideix tancar la planta a la recerca de majors beneficis en altres llocs, burlant fins i tot el seu propi compromís de continuar fins al 2010 i iniciant un procés de fallida judicial després de descapitalitzar impunement i amb tot tipus d'artificis l'empresa.
Quina és la sortida? Acceptar, com fan les organitzacions sindicals, el tancament de Delphi com un fet consumat i inevitable, intentant aconseguir el màxim de compensacions econòmiques per a una part dels acomiadats, deixant tirats als treballadors eventuals i de la indústria auxiliar? Confiar en què noves empreses, una altra vegada subvencionades amb diners públics, s'instal·lin a la zona, per crear nova ocupació, precari i escàs?
El tancament de Delphi, independentment de com el caracteritzi la legislació actual, és un delicte social que, en nom de l'interès general, és a dir, de l'ocupació i el dret a la supervivència dels qui ha generat i genera la riquesa amb el seu esforç, i del futur laboral de les noves generacions de treballadors, exigeix prendre mesures que assegurin la seva continuïtat. El govern pot i, si Delphi persisteix a marxar, ha de nacionalitzar l'empresa i posar-la sota el control dels propis treballadors, que són els primers interessats en assegurar el seu funcionament i continuïtat. Aquesta mesura elemental, per si sola, no garanteix la continuïtat d'una producció que requerirà del manteniment de la demanda però sí que, en l'immediat, assegura la continuïtat dels llocs de treball directes i indirectes i permet replantejar-se la producció en defensa de l'interès col·lectiu, a més de constituir una saludable mesura de justícia social davant l'espoli i la prepotència del capital i d'obrir perspectives de futur per a la classe treballadora davant de l'ofensiva neoliberal de la patronal.
